En temps de Dant, es podia donar una localització física i fins i tot cosmològica al diable: es trobava, en posició invertida, vençut però majestuós, al centre de la terra i de la gran roda de l’univers. Fins fa un segle, després de les febres romàntiques, encara es podien fer pactes amb ell: era una figura individual, tot i que més mòbil, més ambigua; era profundament pervers, d’acord, però en ell reconeixíem encara aquell esperit invicte, vell amic de l’home.

Però ara sembla haver perdut del tot la seva aura, o haver-la dispersat tant que aquesta és gairebé una ombra, o es pot confondre amb el fum d’un cigarret. On és l’infern, o on és el Maligne? Es perden les facetes satàniques, es barregen irremeiablement amb les de qualsevol; ningú podria reconèixer en ell, ni fent un esforç, un àngel que abans havia estat victoriós. Ahir mateix vaig creure reconèixer-lo, assegut al bar de la cantonada, fent glops a un cigaló d’anís mentre passava a tota velocitat pàgines (qui sap de quin contingut) en un smartphone una mica gastat.